@jlregojo

Mi foto
@jlregojo (Twitter/Instagram) - https://www.facebook.com/joseluis.regojo (FACEBOOK)
Mostrando entradas con la etiqueta medi ambient. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta medi ambient. Mostrar todas las entradas

sábado, 9 de marzo de 2019

Gossos a s'Albufera des Grau (Menorca)


Gossos a s’Albufera des Grau


El mes d'agost del 2017 vaig escriure un article que va ser publicat en Es Diari de Menorca titulat ‘Depredadors de platja’ en el qual criticava als turistes que envaeixen les platges menorquines sense el més absolut respecte cap al seu entorn natural: cotxes de lloguer a gran velocitat, monticles de pedres als camins d'algunes platges, burilles amagades a la sorra, banys de fang, soroll de música i crits en espais públics, ...

Avui, que encara no som en temporada turística, el meu toc d'atenció és per als menorquins propietaris de gossos que no respecten la prohibició de passejar amb les seves mascotes, fins i tot si van lligades, per entorns naturals delicats com el Parc Natural de s’Albufera des Grau.

El cap de setmana vaig decidir sortir des d'Addaia per anar a passejar amb la dona i un amic amb el seu gos pel camí de cavalls. Sortim pel camí que ens porta fins a Favaritx travessant el Parc Nacional de s’Albufera. Quan portem un quilòmetre i mig recorregut més o menys ens trobem amb un cartell en el qual hi ha una indicació de prohibit el pas als gossos. Ens creuem amb altres caminants amb gossos que tornen i els hi preguntem:

- No està prohibit anar amb gossos per s'Albufera?
- No passis pena, no passa res. Hi ha més gent amb gossos.
- No gràcies –contesta el meu amic-, sé que el pipí de gos espanta alguns ocells i fa que fugin abandonant les seves cries que moren als nius. Aquest és el motiu real de la prohibició. És una llàstima que no ho expliquin.

Els caminants desconcertats van seguir la seva ruta amb el seu gos. Nosaltres vam donar la volta i jo em vaig quedar sense arribar a peu a Favaritx aquest cop. Davant d’aquesta resposta del meu amic vaig decidir investigar a veure si el comentari era encertat, i sí ho era. De fet, només queda un cartell informant dels motius pels quals els gossos no haurien d'anar per s'Albufera des Grau al camí del pont de Sa Gola. La resta de cartells han estat vandalitzats.




Per aquest motiu, considero interessant compartir la informació del Parc Nacional dels Pirineus de França on s'explica en un díptic els motius de la prohibició de gossos pel parc. És interessant animar al GOB i a les diferents administracions públiques perquè editin fulletons similars o simplement posin més cartells amb una explicació detallada del motiu d’algunes prohibicions en les diferents entrades a s’Albufera i no simplement la icona de prohibició:

La prohibició d'entrar amb gossos és norma als parcs nacionals francesos. La major part dels parcs nacionals estrangers apliquen també aquesta mesura.
Els gossos són a vegades portadors de paràsits transmissibles als ungulats (isards, cabres, xais) que poden implicar la seva mort, per exemple la malaltia de l'ensopiment provocat per cucs intestinals allotjats en els gossos. Els gossos conserven un comportament més o menys salvatge i els que viuen a la ciutat sovint estan encantats d'esplaiar-se en el medi natural.
El comportament de marcatge territorial (deposició d'excrements o d'orina) pot pertorbar a la fauna salvatge (especialment als isards) i fer-la abandonar les zones així marcades a causa de l'olor dels gossos. Els animals resulten així més difícils d'observar.
Quan els gossos persegueixen als ungulats salvatges, fins i tot jugant i sense intenció de mossegar, poden provocar que saltin des d'una considerable alçada, malgrat la seva agilitat, poden sofrir trencaments d'ossos. Sense arribar a això, les femelles prenyades poden avortar i les femelles seguides pels seus cadells poden abandonar-los.
Un simple lladruc de gos fa fugir als animals salvatges fins que aconsegueixen lloc segur però on pot escassejar l'herba; ara bé, aquests animals disposen de pocs mesos per a acumular les seves reserves de greix que els permetran passar l'hivern. Tot el temps que perden a alimentar-se altera les possibilitats de supervivència. Aquests desajustaments tenen igualment la seva importància en els animals que surten de la letargia hivernal (marmotes) quan l'herba no ha crescut del tot.
Els gossos poden destruir, directament o indirectament, les posades dels ocells que nien en el sòl (les dels galls fer i perdius nivals) i les ventrades dels petits mamífers (llebres i marmotes). Així, pot comprendre's que el personal del parc nacional no pugui exonerar d'aquesta norma de prohibició als gossos portats en braços o lligats amb una corretja. Res garanteix que en un determinat moment, durant el passeig, s'escapin o siguin deixats anar.

Queda molt clara la normativa sobre aquest tema: els gossos no poden anar ni solts ni lligats pel parc natural. Els motius són diversos, tal com apunta el fulletó i els criteris tècnics persegueixen la protecció de la fauna i la conservació dels ecosistemes que justifiquen aquestes restriccions.

Per a concloure reproduïm un altre paràgraf del díptic francès:

Evidentment el Parc Nacional dels Pirineus no és hostil amb els gossos, perquè coneix i aprecia els serveis que poden proporcionar i els estrets llaços que uneixen als animals amb el seu amo. El parc nacional exerceix les seves missions, figurant en primer lloc assegurar la tranquil·litat de la fauna salvatge i el seu desenvolupament en equilibri amb les activitats tradicionals”.

Per a finalitzar, vull creure que el fet que moltes persones contravinguin la prohibició de passejar pels parcs naturals amb els seus gossos és perquè no saben les conseqüències. Espero que arran d'aquest article, el nombre disminueixi i que el ‘boca-orella’ funcioni perquè disminueixin les persones que porten els seus gossos pels parcs naturals de Menorca.


#RegEye   @jlregojo

domingo, 6 de agosto de 2017

Depredadors de platja


No, no són les formigues argentines que ens han inundat Menorca. Els veig pel retrovisor del cotxe a la carretera: un cotxe de lloguer que ve ràpid, molt ràpid. Velocitat màxima 30 km/h. M’avancen. Pocs minuts després ens retrobem al pàrquing d’Algaiarens. Estan parats esperant un segon cotxe. Tancats dins el vehicle amb l’aire condicionat a tope (es veu pel tel d’humitat que hi ha al vidre). Tot molt ecològic.



Marxo a la platja, en el camí veig petits monticles de pedres. Els monticles de pedres són unes construccions espirituals a Àsia. Aquí, no. Aquí són una moda molt perjudicial per els animals que hi viuen i les plantes que l’habiten. A més a més, s’està desfigurant la fesomia de la costa pedregosa dels nostres litorals, alterant a nivells increïbles el paisatge. Aviso a un depredador perquè no ho faci: “Jo he pagat per venir a divertir-me i puc fer el que vulgui.”



Trobo un lloc a la sorra, estenc la tovallola i els veïns de platja, depredadors també, van amagant les burilles de les cigarretes sota la sorra (el tipus de material de què estan fets els filtres sumat a totes les substàncies del tabac provoquen que siguin molt tòxiques: una sola burilla és capaç de contaminar fins a 50 litres d'aigua dolça o 10 litres d'aigua salada. Això en una illa amb problemes d'aigua potable). Aquest grup de depredadors també tenen els mòbils amb músiques diferents que es barregen en veu alta. Jo, masoquista de mena, els hi explico el tema de l’aigua i les burilles i els hi demano que es posin auriculars. Em miren com si jo fos un alienígena i el depredador mascle alfa diu en veu ben alta: “Jo he pagat per venir a divertir-me i puc fer el que vulgui.” La resta li riu la resposta.



Me’n vaig a remullar i intento passar entremig de pistes improvisades de pales de tennis ocupant cada parella quatre o cinc metres de vora de la mar i esquitxant tothom que passa per allà. Un cop dins l’aigua arriba una zòdiac fora de la zona de control. El noi de la Creu Roja li diu educadament que això està prohibit. La senyora que acompanya el vell llop de mar li espeta: ‘i tu qui ets per dir-nos això?’ ‘El responsable de la Creu Roja’, li contesta amb educació. ‘Doncs dedica’t a la teva feina que és salvar vides i deixan’s en pau’. El professional de la Creu Roja sense contestar arrossega la zòdiac fins a la vora de la mar, a la zona de barques i els hi fa remar fins sortir de la zona de seguretat. M’apropo i el felicito per la feina ben feta i la paciència.



Un cop surto, veig a la meva esquerra un grup de formigues argentines bípedes traient terra roja de la muntanya, erosionant-la un cop més, per fer-se’n un bany de fang. Utilitzar la terra de la base del turó provoca a curt i mitjà termini despreniments sobre la platja.


Agafo la meva tovallola i decideixo marxar per escriure aquest article. Si volem continuar essent Reserva de la Biosfera, el Govern menorquí, amb l’assessorament del GOB, hauria de posar CARTELLS BEN GROSSOS a les platges i camins avisant un cop més dels perills i la prohibició de fer monticles de pedres, banys de fang, enterrament de burilles i la necessitat i obligació de posar el mòbils en silenci a la platja i pel camí de cavalls. En definitiva, és necessària una campanya més potent d’informació i sensibilització, que impliqui a les administracions competencials en costes i medi ambient, per evitar que aquestes modes es segueixin duent a terme. Així les persones que intentem evitar la depredació del nostre entorn podrem recórrer als cartells i no ens haurem de sentir: “Jo he pagat per venir a divertir-me i puc fer el que vulgui.”

@jlregojo  #RegEye